Seis años después volvimos a vivir un derbi contra el Valencia RC. Y lo que vivimos fue exactamente lo que esperábamos de un clásico: intensidad, alternativas constantes y un final que dolió… pero que también dice mucho de este equipo.
El partido empezó con un golpe temprano del Valencia RC mediante un ensayo de maul, pero lejos de descomponernos, supimos responder con personalidad. Lucas Martín leyó el partido a la perfección y su patada precisa permitió el ensayo de Dominic Gagaeolo. A partir de ahí, jugamos con criterio, aprovechando los espacios y castigando sus errores.
Nos fuimos al descanso con ventaja (12–21) tras una primera parte muy seria, donde supimos competir con cabeza y ambición. Y tras la reanudación, lejos de especular, seguimos atacando. El ensayo de Marc Genovés tras una larga secuencia de continuidad parecía abrir una brecha importante (12–26).
Pero un derbi nunca se decide sin sufrimiento. Valencia reaccionó, igualó el marcador con dos ensayos de castigo y consiguió ponerse por delante en el tramo final. Aun así, no dejamos de creer. Volvimos a marcar a falta de pocos minutos, nos colocamos a dos puntos y llegamos al último suspiro con opciones reales de victoria.
Nuestro entrenador, Maximiliano Machado, fue claro tras el encuentro:
“Un derbi siempre es un partido muy cerrado y se definió como un verdadero clásico en los últimos minutos. Cometimos errores en momentos clave que pagamos muy caros. Fallamos varios lineouts en zonas y momentos decisivos y concedimos demasiados penales, algunos por indisciplina que no deberíamos tener.”
Y sí, en el minuto 80 tuvimos el golpe para ganar el partido. No entró. Duele. Pero este derbi también nos deja una certeza: este equipo compite, cree y no se esconde nunca.
Seis años después, el derbi volvió.
Y estamos seguros de una cosa: esto no ha hecho más que empezar. 🧡🐝
Sis anys després, un derbi que ens deixa sense alé 🧡🐝
Sis anys després vam tornar a viure un derbi contra el València RC. I el que vam viure va ser exactament el que esperàvem d’un clàssic: intensitat, alternatives constants i un final que fa mal… però que també diu molt d’aquest equip.
El partit va començar amb un colp inicial del València RC mitjançant un assaig de maul, però lluny de descompondre’ns, vam saber respondre amb personalitat. Lucas Martín va llegir el partit a la perfecció i la seua puntada precisa va permetre l’assaig de Dominic Gagaeolo. A partir d’ací, vam jugar amb criteri, trobant espais i castigant els seus errors.
Vam arribar al descans amb avantatge (12–21) després d’una primera part molt seriosa, on vam competir amb cap i ambició. I després de la represa, lluny d’especular, vam continuar atacant. L’assaig de Marc Genovés després d’una llarga seqüència de continuïtats semblava obrir una diferència important (12–26).
Però un derbi mai es decideix sense patiment. El València va reaccionar, va igualar el marcador amb dos assajos de càstig i es va posar per davant en el tram final. Tot i això, no vam deixar de creure. Vam tornar a marcar a pocs minuts del final, ens vam situar a només dos punts i vam arribar a l’últim sospir amb opcions reals de victòria.
El nostre entrenador, Maximiliano Machado, ho va resumir així després del partit:
“Un derbi sempre és un partit molt tancat i es va definir com un autèntic clàssic en els últims minuts. Vam cometre errors en moments clau que vam pagar molt cars. Vam fallar diversos lineouts en zones i moments decisius i vam concedir massa penals, alguns per indisciplina que no hauríem de tindre.”
I sí, en el minut 80 vam tindre el colp per guanyar el partit. No va entrar. Fa mal. Però aquest derbi també ens deixa una certesa: aquest equip competeix, creu i no s’amaga mai.
Sis anys després, el derbi va tornar.
I estem segurs d’una cosa: açò no ha fet més que començar. 🧡🐝
